Dutxant-se. Així és com se li va ocórrer a Bel Olid barrejar les històries de les tres dones de tres generacions diferents que protagonitzen «Una terra solitària», premi Documenta d’enguany. D’una banda, l’àvia que, fugint de la pobresa i la fam, es desplaça des d’un poble de Màlaga fins a Barcelona amb els fills a coll –de fet, amb dos d’ells amagats en una maleta– amb l’esperança de trobar una vida millor. De l’altra, la mare, un personatge fred i maquiavèl·lic amb la nena que va donar a llum quan era una adolescent. I per últim, la filla, la Maria, que aconsegueix tirar endavant malgrat haver patit abusos sexuals al llarg de tota la infantesa i que troba l’amor en les dones.
Publicat al diari Públic l’abril del 2001
Pots llegir l’article aquí
*La fotografia és d’Arnau Bach
El libro es simplemente genial. Mezcla con mucha habilidad las tres historias e incluso logra sacarte una sonrisa a pesar de las escenas crudas. Me gusta esta especie de «homenaje» que le hace a la mucha gente que se vino de Andalucía a Catalunya apenas con un par de mudas y ya. Y creo que también refleja muy bien ese sentimiento raro de los hijos de inmigrantes, que acaban siendo de ninguna parte. Son de aquí pero de alguna forma necesitan sentir raíces (como María cuando se va a comprar un trozo de tierra a Málaga). Vamos, que la novela es fantástica, la entrevista también 🙂 He disfrutado mucho leyendo ambas.